Tema 6: Crítiques al model escolar dominant (1960-1980)

Ens situem en les societats occidentals de les últimes 4 dècades del segle XX.

En aquest tema tractarem diferents personatges que van intervenir per intentar modificar la concepció del model escolar del moment. A continuació veurem les aportacions i els objectius principals dels autors treballats a classe.

Alexander S.Neil (1883-1973): Educador progressista escocès, fundador de l'escola no directiva Summerhill. Conegut, sobre tot, per ser defensor de l'educació en llibertat.

Es basa en la llibertat total de l’infant, sense impedir la llibertat dels altres i els casos de resultats físics o psíquics irreversibles. Defensa la llibertat d’accions de l’infant sense coaccions “pedagogia autoritària”.

Les decisions es prenen democràticament en assemblea on el professor és un membre més del grup. Aquest mètode es basa en la confiança dels infants.

Els principis educatius de Neil són:

-      La felicitat com a màxima aspiració de l’educació (Seguint idees de Rousseau).

-      L’amor i respecte com a base de convivència

-      Absència d’exàmens i qualificacions i assistència no obligatòria a classe.

-      Convivència social i sexualitat lliure

-      L’exclusió de la religió, ja que aquesta no permet desenvolupar correctament les llibertats individuals.

Carl Rogers (1902-1987): psicoterapeuta nord-americà que defensa l'autoterapia, també coneguda com self. El self és el concepte d'un mateix, i distingim entre self real (la concepció d’un mateix) i self ideal (la nostra concepció ideal).

Considera que el sistema escolar s’ha controlat tant que s’ha debilitat.

-      Autoteràpia: cadascú té el seu procés, entén l’educació com un procés.

-      L’educació s’ha de centrar en l’alumne, s’ha de donar confiança a l’estudiant, en les seves possibilitats i en les seves capacitats d’esforç.

-      L’aprenentatge ha de ser vivencial i significatiu per despertar l’interès de l’infant. Això implica que l’educació no pot ser igual per a tots, ja que cadascú té els seus interessos.

-      La relació professor-alumne ha de ser estreta i amb confiança, per poder guiar a l’infant durant el seu desenvolupament educatiu.

La pedagogia institucional

Impulsada a França va néixer de la tradició freinetiana i proposava la teràpia de grup i el socioanàlisi; en aquesta línia de traball el significat del que succeeix a l’aula i al centre educatiu només es pot comprendre quan es té en compte la seva dimensió institucional ja que l’inconscient del grup es manifesta en la seva organització. Van desenvolupar instruments d’autogestió pedagògica com per exemple les assemblees de classe.

Michael Lobrot, G. Lapassade i R. Loureau

Michel Lobrot (1924): és un pedagog francès, deixeble de Freinet. Forma part del grup de professors que volen transformar l'escola a través de la Pedagogia Institucional, juntament amb altres autors com G.Lapassade o R.Loureau. De Lobrot destaquem l'aplicació de la psicoterapia individual i de grup, i el mètode de la No Directivitat

- Perspectiva sociopolítica del plantejament educatiu:

·         En el projecte educatiu el centre hi ha de constar qui som, què volem i quina és la millor opció per cadascú.

·         Ha d’existir una autogestió a l’aula

·         Els infants han de participar en les decisions a través d’una assemblea.

Fernand Oury i Aída Vásquez

Aída Vásquez: mestra veneçolana. Juntament amb Fernand Oury va promoure la Pedagogia Institucional. Fernand Oury considerava que l'objectiu de la Pedagogia Institucional és l'anàlisi progressiu de medis d'alliberació per a l'educació. Per Oury, l'anàlisi pedagògic estava condicionat per tres factors: el material, el sociològic i el psicoanalític.

- Perspectiva psicoterapèutica del plantejament educatiu:

·         S’ha de fer un anàlisi institucional i de la relació educativa per millorar el procés d’ensenyament.

·         Els professionals han de fer estudis monogràfics d’infants per detectar casos concrets, fer-ne un bon diagnòstic i un futur pla d’intervenció.

La desescolarització. La mort a l’escola

Marshall MacLuhan: Educador, filòsof i estudiós canadenc. Reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. McLuhan va encunyar el terme “aldea global” per a descriure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans electrònics de comunicació.

Ivan Illich (1926- 2002): Autor d’una sèrie de 45 crítiques a les institucions clau del progrés en la cultura moderna. Es va ocupar a formular profundes crítiques a l’educació escolar. La desescolarització és un moviment que demana la desaparició de l’escola, com a reacció radical al mite de l’escola com a institució que educa. S’ha de lliurar la missió educativa a la societat de convivència i humana. Un veritable sistema educatiu haurà de proposar-seobjectius:

- Tots els que vulguin aprendre cal donar-los accés a les fonts existents, no importa en quina època de la seva existència.
- Cal que els que desitgen impartir els seus coneixements puguin trobar una altra persona que desitgi adquirir-los.
- Un sistema com aquest suposaria l'existència de garanties constitucionals acordades a l'educació, per evitar que el que s’aprèn hagi de sotmetre's a un programa obligatori i una segregació fundada en la possessió de certificats i diplomes.

Everett Reimer: Publicà un llibre que donà molta polèmica: “L’escola ha mort”.(1974) En aquest llibre hi havia un conjunt d’arguments carregats de sentit comú que havien de conduir a la desaparició dels recintes escolars. Reimer explora sense complexos qüestions bàsiques referents a les escoles.

L’escola actual atempta contra la salut mental, ofega la creativitat i només és guarderia i funcionarial de docents.

Paul Goodman: La desescolarización obligatoria, 1973

Educació sí, a l’escola i a tota la ciutat. Diàleg i convivència. Destacà pel seu activisme polític i les seves severes crítiques al sistema educatiu. Impulsà plantejament radicals per a la reforma del sistema escolar. Després d’haver sigut rebutjat per algunes editorials, va aconseguir publicar “Creixent en l’absurd”, un llibre considerat pels moviments contraculturals juvenils com un baluard de la rebel·lia ant institucional (proposa que l’educació dels joves ha d’estar destinada a la formació de subjectes la preocupació fonamental dels quals sigui la de servir als altres).

L’escola: aparell de reproducció social

Bourdieu i Passeron: La reproducción, Elementos para una teoria del sistema de enseñanza (1970). Tota acció pedagògica és, objectivament, una violència simbòlica i una imposició per un poder arbitrari.

El treball pedagògic, la inculcació, produeix un habitus (principi generador i sistema classificador de nivells socials. Són les disposicions que amb el temps de viure en una societat anem adquirint, la nostra manera d’actuar. Funciona com l’inconscient. És la història feta del cos) propi de la classe social que es mourà en el seu campus.

Baudelot i Establet: Van crear l’escola capitalista a França, que mostra que l’escola és un aparell ideològic de l’Estat, és a dir, un instrument de lluita de classes fonamentalment marcat per les condicions històriques del país on s’efectua aquesta lluita, així com per les formes concretes que pren.

És indubtable que alguns trets siguin comuns a totes les escoles capitalistes del món: divisió en dues xarxes, separació escolar que aïlla l’escola de la producció, domini de la ideologia burgesa i rebuig de la ideologia proletària, etc. L’escola capitalista va unida al capitalisme i ha de desaparèixer amb ell. Aquest procés, tan llarg i tan difícil, ha estat ja iniciat en molts països del món, i per això un estudi com el dels educadors francesos Baudelot i Establet és aplicable als processos semblants que es compleixen dins de tots i qualssevol dels països que viuen sota aquest mateix sistema.

L’educació personalitzadora

Emmanuel Munier: Personalisme, corrent filosòfic. Considera a l’home com un ser subsistent i  autònom, essencialment social i comunitari, un ser lliure, transcendent i amb un valor en sí mateix que l’impedeix convertir-se en un mer objecte. Un ser moral, capaç d’estimar... El personalisme de Mounier desenvolupa la seva concepció de l’univers personal a través de les següents estructures:

-      1. Existència incorporada: contra el naturalisme i l’idealisme.

-      2. Comunicació: contra l’individualisme i el col·lectivisme.

-      3. Intimitat: contra la consciència pura o la reificació.

-      4. Llibertat condicionada: contra el determinisme i la llibertat absoluta.

-      5. Transcendència: contra el relativisme dels valors.

-      6. Acció i compromís: contra el fatalisme o el deliri de l’acció.

L. Milani: capellà rector de l’escola de Barbiana, va ser un educador social. En la seva obra Carta a una mestra (1967), denuncia el caràcter classista i classificador de l’escola. L’escola parroquial junta els “fracassats” a l’escola oficial i demostra que no ho són per falta de capacitat. Els va implicar un ensenyament funcional i en la responsabilitat: els nois se’n van sortir i van ocupar llocs importants a la societat.

Paulo Freire: L’educació com a pràctica de la llibertat (1967). Pedagogia de l’oprimit (1970).

 Reconegut pels seus textos pedagògics i pels seus programes d’alfabetització d’adults. Les seves innovacions pedagògiques van deixar petjades profundes i avui dia Freire és considerat com un dels pensadors més importants del s.XX en el camp de la pedagogia. Amb el seu principi del diàleg va obrir una nova porta en la relació entre alumnes i mestres. Diu que les persones aprenen a partir del diàleg, els aprenents en aquest diàleg poden tornar a tenir la seva dignitat, ja que són iguals respecte al professor. Per a Paulo Freire,  el procés d’alfabetització és imprescindible per a l’alliberament. Per tant, es pot entendre l’alfabetització com la conquesta de l’home de la seva paraula. Això comporta la consciència del dret a parlar i a expressar-se lliurement.

Pedagogia crítica

Henry Giroux: Un dels fundadors de la pedagogia crítica. Conegut pels seus treballs pioners en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyament superior... Defensor de la democràcia radical i opositor a les tendències antidemocràtiques del neoliberalisme, el militarisme, l’imperialisme, el fonamentalisme religiós i els atacs que ocorren sota l’estat neoliberar sobre el salari sociial, la joventut, el pobre i l’ensenyament públic i superior.

Michael Apple: Personatge significatiu dins l’àmbit de l’educació progressista contemporània. La teoria educacional d’Apple està centrada en l’humanisme, amb una mirada postmodernista que està lligada al constructivisme, recontrucionisme, pragmatisme i el reconceptualisme. Es basa en un pensament humanista, rebutjant així qualsevol educació centrada en aprenentatges conductistes i assignatures clàssiques

Basil Berstein: Preocupat pel fracàs dels estudiants provinents de les classes treballadores, realitza una sèrie d’investigacions empíriques i desenvolupa un instrumental heurístic per comprendre la relació entre les funcions en el sistema educatiu i l’estructura de les classes socials. Creu que l’escola exerceix un paper en la reproducció de les desigualtats de classes social, gènere, raça, regió i religió. Objecte d’estudi, l’aula. Busca una teoria capaç de comprendre la relació del micro (l’aula) i el macro (la societat). Brestein es proposar complementar, completar els estudis sobre la relació pedagògica que, segons diu, encara no ha estat explicada.